Havia una vegada un mag simpàtic i alegre al que encantava fer feliços a tots amb la seua màgia. Era també un mag un poc especial, perquè tenia al·lèrgia a un munt d'aliments, i havia de tenir moltíssima cura amb el que es duia a la boca. Constantment li convidaven a festes i celebracions, i ell acceptava encantat, perquè sempre tenia nous trucs i jocs que provar.
AL principi, tots eren considerats amb les al·lèrgies del mag, i posaven especial cura a preparar coses que pogueren menjar tots. Però segons va anar passant el temps es van anar cansant d'haver de preparar sempre menjars especials, i van començar a no tenir en compte al bon mag a l'hora de preparar els menjars i els pastissos. Llavors, després d'haver gaudit de la seua màgia, li deixaven apartat sense poder seguir la festa. De vegades ni tan sols li avisaven del que tenia el menjar, i en més d'una ocasió se li va posar la llengua negra, la cara roja com un diable i el cos ple de picors.
Empipat amb tan poca consideració com mostraven, va torçar les puntes de la seua vareta i va llançar un encís emmurriat que va castigar a cadascun amb una al·lèrgia especial. Uns van començar a ser al·lèrgics als ocells o les granotes, altres a la fruita o els rostits, altres a l'aigua de pluja.. i així, cadascun havia de tenir mil cures amb tot el que feia. I quan diverses persones es reunien a menjar o celebrar alguna festa, sempre acabaven visitant al metge per a guarir les al·lèrgies d'algun d'ells.
Era tan fastidioso acabar totes les festes d'aquella manera, que a poc a poc tots van ser posant cura a aprendre què era el que produïa al·lèrgia a cadascun, i preparaven tot curosament perquè qui es reuniren en cada ocasió pogueren passar una bona estona fora de perill. Les visites al metge van ser baixant, i en menys d'un any, la vida en aquell poble va tornar a la total normalitat, omple de festes i celebracions, simpre animades pel divertit mag, que ara sí podia seguir-les de principi a fi. Ningú haguera dit que en aquell poble tots i cadascun eren fortament al·lèrgics a alguna cosa.
Algun temps després, el mag va redreçar les puntes de la seua vareta i va desfer l'encís, però ningú va arribar a adonar-se. Havien après a ser tan considerats que les seues vides eren perfectament normals, i podien gaudir de la compañia de tots amb només adaptar-se un poc i posar una mica de cura.
AL principi, tots eren considerats amb les al·lèrgies del mag, i posaven especial cura a preparar coses que pogueren menjar tots. Però segons va anar passant el temps es van anar cansant d'haver de preparar sempre menjars especials, i van començar a no tenir en compte al bon mag a l'hora de preparar els menjars i els pastissos. Llavors, després d'haver gaudit de la seua màgia, li deixaven apartat sense poder seguir la festa. De vegades ni tan sols li avisaven del que tenia el menjar, i en més d'una ocasió se li va posar la llengua negra, la cara roja com un diable i el cos ple de picors.
Empipat amb tan poca consideració com mostraven, va torçar les puntes de la seua vareta i va llançar un encís emmurriat que va castigar a cadascun amb una al·lèrgia especial. Uns van començar a ser al·lèrgics als ocells o les granotes, altres a la fruita o els rostits, altres a l'aigua de pluja.. i així, cadascun havia de tenir mil cures amb tot el que feia. I quan diverses persones es reunien a menjar o celebrar alguna festa, sempre acabaven visitant al metge per a guarir les al·lèrgies d'algun d'ells.
Era tan fastidioso acabar totes les festes d'aquella manera, que a poc a poc tots van ser posant cura a aprendre què era el que produïa al·lèrgia a cadascun, i preparaven tot curosament perquè qui es reuniren en cada ocasió pogueren passar una bona estona fora de perill. Les visites al metge van ser baixant, i en menys d'un any, la vida en aquell poble va tornar a la total normalitat, omple de festes i celebracions, simpre animades pel divertit mag, que ara sí podia seguir-les de principi a fi. Ningú haguera dit que en aquell poble tots i cadascun eren fortament al·lèrgics a alguna cosa.
Algun temps després, el mag va redreçar les puntes de la seua vareta i va desfer l'encís, però ningú va arribar a adonar-se. Havien après a ser tan considerats que les seues vides eren perfectament normals, i podien gaudir de la compañia de tots amb només adaptar-se un poc i posar una mica de cura.
Traduït per Lea Ríos Brea
No hay comentarios:
Publicar un comentario