On és la màgia?

Fa temps, en un poblet de la Costa Brava hi vivia una nena petita que sempre estava contenta, tenia una mirada fresca i brillant, un somriure enlluernador, uns cabells esvalotats i moltes, moltíssimes ganes de jugar.
La Sara però, es va anar fent gran i cada vegada era més formosa. La gent del poble quan la veien passar pel carrer li deien:
-Que alta que t'has fet!
-Com has crescut!
-Has fet una bona estirada, eh?

Doncs sí, la Sara estava en edat de créixer i creixia de manera molt sana i bé però, la seva mirada ja no brillava tant com abans, i el seu somriure no enlluernava tant com abans, i no tenia tantes ganes de jugar com abans, i...


Fins que un dia els seus pares, que ja feia temps que notaven alguna cosa estranya en la seva filla, li van preguntar:

-Sara, que potser t'amoïna alguna cosa? Ja saps que a nosaltres sempre ens ho pots explicar tot, i t'ajudarem.

La Sara s'els va mirar i va contestar:
-Es que m'estic fent gran i em sembla que no m'agrada gaire fer-me gran. He decidit que no vull fer-me gran!

Els seus pares es van quedar bocabadats, garratibats i esmaperduts. I li van preguntar:
-Però perquè no et vols fer gran?

I la Sara va dir:
-Per què a mesura que em vaig fent gran sento que la màgia s'en va, i no la vull perdre!
-Quina màgia, filla?
-La màgia del riure, del vent, de l'escalfor del sol, de tot el que m'envolta.

No sabien pas que fer, així que van anar a parlar amb el metge, un pediatre de renom; però aquest tampoc hi va trobar la solució i els va donar un paper per anar a un psicòleg. Van anar al psicòleg, un professional molt ben considerat, però aquest tampoc va trobar la solució i els va fer un paper per anar a visitar un neuròleg, però aquest tampoc va trobar la solució i ...

Fins i tot van anar a visitar un mag famós que surt a la televisió, però aquest tampoc tenia cap truc perquè la Sara es sentís millor i tornés a recuperar tota la màgia. No esistia cap medicina, cap fórmula, ni cap poció per guarir aquesta estranya malaltia.


Però un dia d'escola, a l'hora del pati, la seva mestra se li va acostar i li va preguntar:
-Sara, que estàs trista? No jugues amb les teves companyes?

I la Sara es va atrevir a explicar-li què li passava:
-Es que he perdut la màgia. On és la màgia?

Llavors, la seva mestra es va asseure a terra, al costat de la Sara, i va agafar una pedreta que va trobar al seu costat, la va ensenyar a la nena i va dir:
- Mira Sara, he trobat el que fa tants dies que estàs buscant!
-Jo estic buscant la màgia, i això és una pedreta.
-És cert, això és una pedreta; però, com ha vingut fins aquí aquesta pedreta, quin viatge tan llarg i ple d'aventures deu haver fet fins arribar al nostra pati, i si algú la trepitja, i si algun nen o nena l'escull a ella per jugar a la xarranca, i si ...

La Sara estava embadalida amb el que li explicava la seva mestra, el seu pensament va anar construint tot el camí que havia anat passant aquella pedreta. Els llavis de la nena poc a poc anaven mostrant un somriure enlluernador, els seus ulls brillaven i amb els dits feia voleiar els cabells. Havia tornat, la màgia tornava a ser amb ella!

Va comprendre que, encara que es fes gran, sempre que ho desitgés, amb una mica d'esforç i ganes podia tenir la màgia al seu voltant, en cada petita cosa, en cada moment, en cada paraula, tot era qüestió de fer servir la IMAGINACIÓ.

Marta
39 años
Sant Joan de Palamós

Este cuento (y muchos más) lo puedes encontrar aquí